GR 131 i Teide a Tenerife - Abril 2025

De La Esperanza a La Caldera (14-4-2025)

Iniciem la nostra aventura per terres tinerfenyes agafant el tramvia a Santa Cruz de Tenerife, a l’estació del Intercambiador. El viatge és costerut però la màquina és valenta i va pujant a bon ritme fins a la Laguna on agafem una guagua cap a la Esperanza, punt d’inici del GR-131.

Iniciem la caminada per unes llargues pistes forestals enfangades, amb grans roderes de camions i muntanyes d’estelles de pins degollats. En aquests primers quilòmetres s’estan fent treballs forestals, tallant els arbres cremats dels incendis del 2023. La sorprenent capacitat del pi canari de rebrotar i el clima molt humit de la zona fa que el paisatge no sigui del tot desolat, amb noves plantes que ocupen ferotjament el terra recramat. Un xim-xim constant ens acompanyarà tot el dia i una intensa boira ens acaba de remullar.

Mica a mica anem avançant i guanyant metres. Un cop hem deixat endarrere les màquines i els motosserres caminem immersos en un silenci absolut, no se senten ni ocells ni persones, deu ser que la boira ha atrofiat tothom. Només arribats al punt més alt del recorregut, a uns 1700 metres d’alçada, superem el mar de boira i albirem el Teide flotant sobre el cotó fluix.

De nou perdem alçada i ens submergim dins el mar de boires, com si entréssim dins la terrorífica pel·lícula de “The Myst”, però en aquesta ocasió no patirem l’atac de cap monstre i només ens sorprendrà alguna rabassola escadussera.

Després de la llarga etapa arribem a la zona de “La Caldera”, però la desitjada guagua no arribarà mai perquè ja no puja fins aquí dalt a aquestes hores de la tarda. Baixem un parell de quilòmetres carretera avall fins a la primera parada d’autobús on interpretem que pararà. Finalment arribem a Orotava a la casa/hotel que teníem reservat. 

Dia 1: Track del wikiloc

De la Caldera al Parador Nacional, passant pel Portillo i el Teide (15-4-2025)

Avui el dia se’ns presenta sense pluja i sort en tindrem, perquè tenim una llarga jornada per endavant! Tornem a agafar la guagua fins a la parada del dia anterior i des d’allà reprenem el GR direcció cap al Portillo.

Els camins continuen estan deserts, no trobem excursionistes ni bèsties i els boscos continuen estan afectats pels incendis. El camí fa ziga-zagues constants i a mig dia arribem al Portillo, on topem amb la realitat del turisme del Teide. Fem una coca-cola i mengem una miqueta per tot seguit abandonar el GR per posar direcció al Teide.

A partir d’aquí el canvi en el paisatge és radical. Les pedres, la sorra i els colors són ja com ens imaginàvem, entrem en zona volcànica 100% ! El camí està molt ben marcat i posem rumb cap al Teide. Tinc els permisos que es podien demanar a punt, tots els senders i la pujada al Teide en horari nocturn, però no trobarem ningú que ens els demani ...

Primer la pujada és suau i de molt bon caminar, ens creuem amb algun excursionista però continuem amb l’ambient solitari. Quan la pujada es comença a fer més pronunciada la Jéssica comença a posar el 4x4 i em va deixant més i més endarrere. Arribat a un creuament m’equivoco i agafo la direcció equivocada, cosa que em fa perdre ben bé una hora.

Redreçats i retrobats, enfilem entremig dels ous del Teide i ens trobem el sender de la “Montaña Blanca” tancat amb unes cintes i una tanca. Un cartellet diu que és per “inclemències meterològiques”. Com que la previsió del temps per avui és bona i tenim el permís, passem sigil·losament pel costat dels tancaments i continuem muntanya amunt. Ràpidament la Jéssica torna a desaparèixer entremig dels rocs i afronto la forta pujada com un camàlic de les antigues pel·lícules del Tarzan.

Finalment arribo a la “Rambleta” i l’estació del funicular, on m’espera la Jéssica arraulida sota unes roques. Són les 8 del vespre i allà dalt no hi ha ni una ànima. Vull parar per abrigar-me bé (fa vent i un bon fred) però la Jéssica no em deixa, diu que fa molta estona que s’espera i té molt fred. Em falta temps per empaitar-la per pujar els 700 metres que ens separen del cim.

“Només” són 700 metres però quins metres! El cansament de tot el dia se’m fa present i segurament també l’alçada i els grans graons em fan esbufegar. La fortor de sofre del Teide és cada vegada més present i aviat passem a prop del cràter, amb els seus colors grocs i taronges i les seves boniques fumeroles. També travessem una petita congesta de neu i finalment arribem al cim!

Trobem una parella que també han pujat i ens fem mútuament la foto de rigor, per sense encantar-nos massa reprendre el camí muntanya avall en sentit invers.

Tornem a ser a l’estació del funicular i anem a buscar el camí de baixada “Teide-Pico Viejo”, però un altre cop trobem una porta tancada. Aquest cop diu que només poden passar “muntanyers experimentats i ben equipats degut a les condicions hivernals que hi ha”. Com que som experimentats i anem més o menys ben equipats (esperem no trobar gel ...), saltem la reixa a l’estil Fosbury.

Hi ha una mica de neu però amb una bona traça i no hi ha gel. De seguida hem d’engegar els frontals i es fa negre nit. Un dels millors cels nocturns apareix damunt els nostres caps i anem baixant entrebancant-nos amb els rocs degut a la poca llum dels frontals i el cansament acumulat. La baixada és fa molt més llarga del que havíem previst, però amb l’ajuda del GPS fem via cap al Parador Nacional, on esperem trobar alguna manera d’arribar a l’hotel de Vilaflor.

A la 1 de la nit arribem al Parador, quasi a les fosques perquè els frontals no tenen bateria. Truquem la porta del Parador i surt una noia que ens diu amablement que no ens deixarà pas entrar, li demanem el telèfon d’un taxista que ens pugui recollir i ens dóna una targeta abans de tancar-nos a fora amb un somriure amable. Passem més d’una hora trucant a serveis de taxi però o no contesten o ens diuen que som massa lluny i no tenen cap intenció de venir. Torno a trucar la porta del Parador i demano si tenen una habitació o un lloc on poder passar la nit, però l’amable senyora ens explica que tenen grups de ciclistes professionals ocupant fins l’últim racó de l’hotel, ens proposa “acurrucar-nos” en algun racó o sota una Violeta.

A les 2 de la nit decidim tirar carretera avall, perquè parats fa molt fred i no portem material per passar la nit a la intempèrie. Del Parador a Vilaflor hi ha 21 quilòmetres i si no trobem ningú que ens reculli hi arribarem a primera hora del matí, molt millor que dormir al ras.

Una gran lluna plena ens acompanya mentre caminem pel bell mig de la deserta carretera, on no passa ni una ànima. 4 km i una hora després passa un cotxe, que fa cas omís del nostre polze aixecat i ja comencem a pensar que aquesta nit no passarà ningú més, però una estoneta després veiem uns altres llums. Tornem a intentar que parin i Bingo! Una parella de polonesos simpàtics ens fan pujar al seu cotxe de lloguer i ens porten a Vilaflor, a la porta del Bed and Breakfast!

Són les 4 de la nit, un dia tan llarg que sembla que hagi començat ahir, però per fi gaudirem del merescut descans!

Dia 2: Track del wikiloc

De Vilaflor a Arona (16-4-2025)

A Vilaflor ens allotgem en un bed & breakfast d'uns anglesos i ens llevem només per anar a esmorzar. Avui volíem anar en bus fins al Parador Nacional i caminar des d'allà fins a Vilaflor, però com que ens hem llevat tard i ja hem perdut el bus, decidim fer el que seria la última etapa.

El camí transcorre, un altre cop, per boscos cremats que han tornat a brotar, la major part en baixada. El dia és força ennuvolat però no arriba a ploure. 

Arribem a Arona on entrem a un bar on fan competicions de dards i allà ens hi estem una estona, perquè hem d'esperar l'hora per agafar l'autobús que ens retornarà a Vilaflor. Un cop a Vilaflor ens trobem que tots els bars ja han tancat i per segon dia consecutiu anem a dormir sense sopar.

Dia 3: Track del Wikiloc

Del Parador Nacional a Vilaflor (17-4-2025)

Avui tornarem a visitar el Parador Nacional, a veure la nostra "amiga". Agafem l'únic bus que va cap allà i refem la carretera que dos dies endarrere vam fer amb els dos amics polonesos. Contemplem el paisatge volcànic, que és realment espectacular.

Arribats al parador veiem que té un aspecte molt diferent al de l'altre dia, amb molts cotxes i molta gent que va a veure el Roque Cinchado o a agafar el funicular del Teide.

Ens escapem del bullici de gent i de seguida ens incorporem al GR. El camí és molt bonic amb l'omnipresent Teide damunt nostre i rocs de totes menes i formes. Com que ja és el nostre últim dia ens entretenim a fer fotos i menjar festucs, fa un molt bon dia i no tenim pressa per acabar.

Finalment tornem a arribar a Vilaflor, on agafarem un últim bus cap a Los Cristianos on acabarà aquesta sortida de Setmana Santa!

Dia 4: Track del Wikiloc

Illa de Madeira, de Porto Moniz a Machico - Maig 2024

Nou destí per una caminada mediocre, però que aquest any ha sigut més dura de l'esperat per la distància, el desnivell i sobretot el temps.

L'Illa de Madeira era un objectiu atractiu. A part d'haver-ne sentit a parlar gràcies al bonic bust del Cristiana Ronaldo (que per desgràcia ja no hi és) i per un aeroport amb una pista d'aterratge una mica esquifida (que també han millorat), era completament desconeguda per mi.

L'Illa de Madeira és plena de petites excursions molt boniques, però no trobàvem un itinerari llarg que ens permetés fer una bona caminada per etapes. Finalment vam adaptar el recorregut de la Ultra Trail de Madeira per fer-la amb 5 dies, amb forces problemes per trobar allotjament i havent de recórrer a uns bons allunyaments del traçat per poder trobar un lloc on dormir. El desconeixement del terreny i l'organització del viatge amb pocs dies d'antelació ens van fer cometre alguns errors, però en general va anar molt bé.

El diumenge 24 de març ens plantem a l'aeroport de Barcelona, agafem el primer avió fins a Lisboa i d'aquí el segon vol cap a Madeira. El viatge és força plàcid i arribem "on time" al migdia. Avui ens allotjarem a la mateixa capital, Funchal, perquè l'itinerari comença a l'altra punta de l'illa i al ser diumenge no hi ha autobusos. Ens allotgem a l'Hotel Orquidea, que està molt bé i és força cèntric.

Dia 1 - Porto Moniz a Seixal (25-3-24)

El dia no comença gaire bé, perquè hem d'agafar l'autobús a primera hora del matí (7:35h) i ens perdem el magnífic esmorzar de l'hotel. El trajecte és força lent, ens anem enfilant per les pronunciades costes dels carrers de Funchal, parant cada dos per tres a recollir personetes en les infinites parades de l'autobús. Aquí ja comencem a ser conscients del fort caràcter muntanyós de l'illa, que els portuguesos han anat modificant a cop de maquinària pesant, primer fent petites feixes per plantar vinyes i plataners i després construint cases en llocs impossibles. Un cop abandonem la costa sud deixem de veure tantes cases i tot és més bonic, ens endinsem a l'illa i resseguim carreteres que d'aquí uns dies tornarem a fer però amb la motxilla a l'esquena. Arribats a la Costa Nord l'autobús para a Sao Vicente, on agafem un segon bus que ens porta fins a Porto Moniz arran de costa.

Després de visitar les piscines naturals i comprar una mica de menjar en una petita botigueta finalment comencem a caminar! Comencem a pujar i pujar per uns carrers costeruts, en algun moment amb una pendent que faria arronsar el mateix Marco Pantani. Avancem alguns turistes que, com nosaltres, no saben on s'han ficat! 

Passem a prop del Pico Caldeirão i entremig de vinyes i horts tornem a baixar a cota 0, per un caminet amb unes vistes excepcionals!

Tot seguit tornem a enfilar muntanya amunt, per unes escales que van travessant la carretera. Fa un dia esplèndid, amb un sol que crema. 

Ens endinsem en unes boniques Lavades, però ens comença a ploure i no ho acabem de disfrutar del tot.

Ens queda una forta baixada cap a Seixal, tenim l'hotel arran de platja i hem d'abandonar el track per continuar baixant per la urbanització i arribem molt tard al xiringuito de "Baia Seixal Oceanfront", on ens diuen que si ens afanyem ens faran sopar, però que ha de ser ja mateix. En 5 minuts tenim el sopar a taula però la Jéssica es vol dutxar abans de sopar i m'haig de menjar l'hamburguesa ben freda una estona després.

Wikiloc Etapa 1 (desnivell incorrecte)

Dia 2 - Seixal a Sao Vicente (26-3-24)

Al matí anem al "poble" a comprar una mica d'esmorzar i menjar per passar el dia. Després hem de retornar al punt on ahir vam abandonar el track de la ultratail i continuar camí amunt.

El camí és molt bonic i humit. Continuem amb la forta pujada i molts trams de graons. A estones va plovisquejant, però salvem el dia amb dignitat, passant per túnels i saltant torrents enfangats. Ens allotgem a Sao Vicente, al luxós " Estalagem do Vale".

Wikiloc Etapa 2

Etapa 3 - Sao Vicente a Eire do Serrado, passant per Curral das Freiras (27-3-24)

Continuem amb la tònica de fer una gran pujada per sortir del nostre campament base, per trams amb escales i caminets. 

Anem travessant la carretera que vam fer fa uns dies amb l'autobús fins a arribar al "Miradouro da Encumeada", on hi ha un creuament de carreteres i molts autobusos hi fan parada. És un punt de partida per moltes excursions, per anar a veure lavadas, cascades, ...

Erròniament seguim carretera avall seguint el track que tenim, que ens fa fer una gran baixada fins al poble de "Achada" i després hem de remuntar tot el desnivell perdut pel costat d'una gran canonada.

Un cop ja tornem a ser al bon camí, atravessem bonics boscos d'Eucaliptus. Ens dirigim cap al Curral das Freiras (on no hem trobat lloc per dormir).

Arribats a "Curral das Freiras" encara ens queda un últim esforç, pujar al parador de Eira do Serrado, per un camí que zigzagueja fins al capdamunt. Ha sigut un dia molt dur però bonic.

Wikiloc Etapa 3

Etapa 4 - Eire do Serrado a Faial (28-3-24)

El que havia de ser un dels dies més bonics, es converteix en un dia de caminada sota la pluja i el mal temps. 

Mica a mica anem remuntant cap al Pico Ruivo, que ha de ser el nostre punt més alt del dia i un lloc ben bonic on anar, però el temps és molt dolent i hi ha pluja, vent i boira. Arribats a la zona de pàrkings i des d'on s'accedeix al Pico Ruivo entrem en una petita cafeteria, on ens refugiem de les inclemències meteorològiques a l'espera que el temps millori. Això no passarà i descartem acabar d'arribar al cim i agafem camí avall amb l'esperança que a cotes més baixes faci més bon temps.

Sembla que surt una mica el sol i ens animem una miqueta, però de seguida ens trobem el camí barrat per una tanca metàl·lica. Trobem un punt on altres excursionistes l'han tirat a terra per poder passar i decidim tirar endavant. Sembla que ens hem ficat en una propietat privada, on hi ha molta maquinària treballant i veiem que un camí alternatiu passa per l'altra banda de la tanca. Fent uns passos de funambulistes saltem a l'altre costat i continuem el nostre camí.

Arribats a Ribeiro Frío veiem que no podem aconseguir cap mena de transport per arribar fins a Faial i cometem l'error de baixar caminant per la carretera. Ja és prou avorrit baixar d'aquesta manera, però comença a ploure a bots i barrals i arribem hores després a Faial xops com ànecs. A més ens costa molt trobar l'alberg que tenim reservat, el "Paraíso Resiliente", que està ficat en uns marges de la carretera.

Wikiloc Etapa 4

Etapa 5 - Faial a Machico (29-3-24)

La nostra última etapa recorre camins arran de mar, entre espadats i munions de turistes que fan aquesta petita excursió. Per sort avui ens fa un bon dia i disfrutem de la "passejada".

Un cop arribats a Machico, decidim que ja n'hem tingut prou i agafem un taxi que comodament ens retornarà a Porto Moniz, on podrem gaudir de la gastronomia local i fer un merescudíssim gelat.

Wikiloc Etapa 5