En una excursió matinal amb el Mundi i l'Òscar pels Rasos de Peguera sempre surten projectes i idees que normalment no van a parar enlloc, però en aquesta ocasió la xerrera ens va portar als Ecrins. El Mundi volia celebrar el seu mig segle de vida pujant al Montblanc, però la dificultat per trobar lloc a un refugi i que el suflé va anar baixant amb els pas dels dies ens va portar a un objectiu una mica més petit, però força gran per nosaltres.
La Dôme de Neige és una muntanya de 4.015 metres, un quatre mil "fàcil" molt bonic i que ens anava com anell al dit.
Després de demanar els permisos corresponents a la feina i família, el dia 3 de juliol ens fiquem al cotxe camí de Briançón, on ens espera una habitació familiar per quatre senyors grans a l'hotel Edelweiss.
L'endemà ens llevem d'hora i esmorzem uns sanwitchs de jambon i formage, per preparar la primera part de l'ascensió. Ens plantem al pàrquing del refugi de Pré de Madame Carle i comencem a preparar les motxilles per iniciar l'ascensió. Una noia amb un nadó als braços ens demana ajuda desesperadament, perquè té l'autocaravana encallada en una rasa. Intentem ajudar-la però no hi ha res a fer, l'hem de deixar desvalguda mentre espera alguna altra assistència més qualificada que nosaltres.
Comencem la pujada cap al Refugi del Glaciar Blanc, per un camí ben fresat i amb molta gent amunt i avall. Les motxilles són ben plenes amb tots els estris que pensem que hem de necessitar i això no ens deixa córrer gaire, però en un parell d'hores arribem al refugi. Des d'aquí les vistes ja són extraordinàries, veiem la glacera blanca i el Pelvoux i també altres coses que fan despistar el Mundi.
El sender continua enfilant-se entremig d'un terreny més rocós, fins que arribem al peu de la glacera, on ens posem les botes, grampons, pantalons llargs, boudrier, cordes, ... Ho sigui que ens disfressem d'alpinistes.
Ens anem enfilant per la morrera de la glacera, seguint la traça de les cordades que ens han precedit, sortejant les nombroses esquerdes que el sol roent ja ha deixat despullades de neu. Fem un pas arriscat per saltar un bon forat posant un peu damunt un tros de gel volador que sembla el núvol kinton i de seguida ens trobem en terreny més agraït, una immensa planura de neu i gel. A la llunyania ja veiem el refugi dels Ecrins, on hem de passar la nit.
Un cop al peu del refugi fem una forta pujada fins al capdamunt del penyal rocós, sembla que fa temps era arran de glacera però el fort desglaç l'ha deixat un bon tros amunt. Sembla mentida!
El refugi és força antiquat, amb els lavabos desaiguant directament a la glacera. Una bona porqueria!
L'àpat de sopar tampoc és gaire abundant i resulta divertit saber que hi ha gent que porta 3 dies al refugi menjant exactament el mateix... per sort només el patirem un dia. Coincidim a la taula amb uns alemanys que no tenen gaire ganes de compartir el menjar amb nosaltres ...
A les 3 ja ens llevem, és l'hora marcada pel guarda del refgui. L'esmorzar és pràcticament inexistent i de seguida tothom s'equipa i corre muntanya avall. La majoria d'alpinistes van a pujar la barra dels Ecrins, que és molt proper al nostre objectiu, però una mica més complicat i que suposa escalar una gran cresta. Com sempre tardem força a preparar-nos i som els últims en iniciar la marxa.
Sorprenentment la temperatura és alta, de seguida ens sobra la roba. Ben lligadets l'un amb l'altre travessem tota la glacera en fila índia, veient a la llunyania tots els llumets de les cordades que ens precedeixen. Al peu de la gran muntanya abandonem els pals en un racó i agafem ben fort els piolets, per començar a escalar una petita paret de neu i gel molt ben marcada. Aquesta serà la tònica de tota la pujada, anar avançant per la gran pala de la Dôme, esquivant algunes esquerdes i passat per trams més o menys drets, gaudint de com el sol va il·luminant el gran decorat que tenim al voltant.
Fem un gran franqueig i abans d'arribar al cim hem de superar un petit pas més vertical. Eufòrics, coronem la Dome a les 8 del matí del dia 5 de juliol de 2025! No passarem a la història, però el Mundi (i la resta també) té el seu petit regal d'aniversari.
Després de les fotografies de rigor i menjar un bon entrepà cortesia del refugi dels Ecrins (sense comentaris), refem el camí a l'inrevés. El Tinet ensorra una mica més la fràgil estructura de la Rimaia final i tirem muntanya avall. La baixada es fa feixuga, amb la neu bastant fosa pel sol roent, però resulta més fàcil que la pujada.
Unes hores després, amb algun petit ensurt saltant una esquerda endimoniada i bastantes entrebancades amb les cordes, arribem de nou al Refugi de la glacera blanca, on descansem una mica abans d'acabar d'arribar al cotxe, que és un bon munt de metres més avall.
Contents d'haver realitzat aquesta gran activitat, tornem a Briançón al nostre hotel familiar. Una bona cervesa i una gran hamburguesa dónen per acabada aquesta gran aventura, que hem gaudit d'allò més i que ha anat molt més bé del que ens imaginàvem!!!
Recorregut des del Refugi Ecrins, pujar i baixar al cotxe (Wikiloc)
