De La Esperanza a La Caldera (14-4-2025)
Iniciem la nostra aventura per terres tinerfenyes agafant el tramvia a Santa Cruz de Tenerife, a l’estació del Intercambiador. El viatge és costerut però la màquina és valenta i va pujant a bon ritme fins a la Laguna on agafem una guagua cap a la Esperanza, punt d’inici del GR-131.
Iniciem la caminada per unes llargues pistes forestals enfangades, amb grans roderes de camions i muntanyes d’estelles de pins degollats. En aquests primers quilòmetres s’estan fent treballs forestals, tallant els arbres cremats dels incendis del 2023. La sorprenent capacitat del pi canari de rebrotar i el clima molt humit de la zona fa que el paisatge no sigui del tot desolat, amb noves plantes que ocupen ferotjament el terra recramat. Un xim-xim constant ens acompanyarà tot el dia i una intensa boira ens acaba de remullar.
Mica a mica anem avançant i guanyant metres. Un cop hem deixat endarrere les màquines i els motosserres caminem immersos en un silenci absolut, no se senten ni ocells ni persones, deu ser que la boira ha atrofiat tothom. Només arribats al punt més alt del recorregut, a uns 1700 metres d’alçada, superem el mar de boira i albirem el Teide flotant sobre el cotó fluix.
De nou perdem alçada i ens submergim dins el mar de boires, com si entréssim dins la terrorífica pel·lícula de “The Myst”, però en aquesta ocasió no patirem l’atac de cap monstre i només ens sorprendrà alguna rabassola escadussera.
Després de la llarga etapa arribem a la zona de “La Caldera”, però la desitjada guagua no arribarà mai perquè ja no puja fins aquí dalt a aquestes hores de la tarda. Baixem un parell de quilòmetres carretera avall fins a la primera parada d’autobús on interpretem que pararà. Finalment arribem a Orotava a la casa/hotel que teníem reservat.
Dia 1: Track del wikiloc
De la Caldera al Parador Nacional, passant pel Portillo i el
Teide (15-4-2025)
Avui el dia se’ns presenta sense pluja i sort en tindrem,
perquè tenim una llarga jornada per endavant! Tornem a agafar la guagua fins a
la parada del dia anterior i des d’allà reprenem el GR direcció cap al
Portillo.
Els camins continuen estan deserts, no trobem excursionistes ni bèsties i els boscos continuen estan afectats pels incendis. El camí fa ziga-zagues constants i a mig dia arribem al Portillo, on topem amb la realitat del turisme del Teide. Fem una coca-cola i mengem una miqueta per tot seguit abandonar el GR per posar direcció al Teide.
A partir d’aquí el canvi en el paisatge és radical. Les
pedres, la sorra i els colors són ja com ens imaginàvem, entrem en zona
volcànica 100% ! El camí està molt ben marcat i posem rumb cap al Teide. Tinc els
permisos que es podien demanar a punt, tots els senders i la pujada al Teide en
horari nocturn, però no trobarem ningú que ens els demani ...
Primer la pujada és suau i de molt bon caminar, ens creuem amb algun excursionista però continuem amb l’ambient solitari. Quan la pujada es comença a fer més pronunciada la Jéssica comença a posar el 4x4 i em va deixant més i més endarrere. Arribat a un creuament m’equivoco i agafo la direcció equivocada, cosa que em fa perdre ben bé una hora.
Redreçats i retrobats, enfilem entremig dels ous del Teide i
ens trobem el sender de la “Montaña Blanca” tancat amb unes cintes i una tanca.
Un cartellet diu que és per “inclemències meterològiques”. Com que la previsió del
temps per avui és bona i tenim el permís, passem sigil·losament pel costat dels
tancaments i continuem muntanya amunt. Ràpidament la Jéssica torna a
desaparèixer entremig dels rocs i afronto la forta pujada com un camàlic de les
antigues pel·lícules del Tarzan.
Finalment arribo a la “Rambleta” i l’estació del funicular, on m’espera la Jéssica arraulida sota unes roques. Són les 8 del vespre i allà dalt no hi ha ni una ànima. Vull parar per abrigar-me bé (fa vent i un bon fred) però la Jéssica no em deixa, diu que fa molta estona que s’espera i té molt fred. Em falta temps per empaitar-la per pujar els 700 metres que ens separen del cim.
“Només” són 700 metres però quins metres! El cansament de
tot el dia se’m fa present i segurament també l’alçada i els grans graons em
fan esbufegar. La fortor de sofre del Teide és cada vegada més present i aviat
passem a prop del cràter, amb els seus colors grocs i taronges i les seves
boniques fumeroles. També travessem una petita congesta de neu i finalment
arribem al cim!
Trobem una parella que també han pujat i ens fem mútuament la
foto de rigor, per sense encantar-nos massa reprendre el camí muntanya avall en
sentit invers.
Tornem a ser a l’estació del funicular i anem a buscar el camí de baixada “Teide-Pico Viejo”, però un altre cop trobem una porta tancada. Aquest cop diu que només poden passar “muntanyers experimentats i ben equipats degut a les condicions hivernals que hi ha”. Com que som experimentats i anem més o menys ben equipats (esperem no trobar gel ...), saltem la reixa a l’estil Fosbury.
Hi ha una mica de neu però amb una bona traça i no hi ha
gel. De seguida hem d’engegar els frontals i es fa negre nit. Un dels millors
cels nocturns apareix damunt els nostres caps i anem baixant entrebancant-nos
amb els rocs degut a la poca llum dels frontals i el cansament acumulat. La
baixada és fa molt més llarga del que havíem previst, però amb l’ajuda del GPS fem
via cap al Parador Nacional, on esperem trobar alguna manera d’arribar a l’hotel
de Vilaflor.
A la 1 de la nit arribem al Parador, quasi a les fosques perquè els frontals no tenen bateria. Truquem la porta del Parador i surt una noia que ens diu amablement que no ens deixarà pas entrar, li demanem el telèfon d’un taxista que ens pugui recollir i ens dóna una targeta abans de tancar-nos a fora amb un somriure amable. Passem més d’una hora trucant a serveis de taxi però o no contesten o ens diuen que som massa lluny i no tenen cap intenció de venir. Torno a trucar la porta del Parador i demano si tenen una habitació o un lloc on poder passar la nit, però l’amable senyora ens explica que tenen grups de ciclistes professionals ocupant fins l’últim racó de l’hotel, ens proposa “acurrucar-nos” en algun racó o sota una Violeta.
A les 2 de la nit decidim tirar carretera avall, perquè
parats fa molt fred i no portem material per passar la nit a la intempèrie. Del
Parador a Vilaflor hi ha 21 quilòmetres i si no trobem ningú que ens reculli hi
arribarem a primera hora del matí, molt millor que dormir al ras.
Una gran lluna plena ens acompanya mentre caminem pel bell
mig de la deserta carretera, on no passa ni una ànima. 4 km i una hora després
passa un cotxe, que fa cas omís del nostre polze aixecat i ja comencem a pensar
que aquesta nit no passarà ningú més, però una estoneta després veiem uns
altres llums. Tornem a intentar que parin i Bingo! Una parella de polonesos
simpàtics ens fan pujar al seu cotxe de lloguer i ens porten a Vilaflor, a la
porta del Bed and Breakfast!
Són les 4 de la nit, un dia tan llarg que sembla que hagi
començat ahir, però per fi gaudirem del merescut descans!
De Vilaflor a Arona (16-4-2025)
