Crònica feta per: Jessi
Ja portava 3 dies sencers per Martorell després de la ruta muntanyenca d’aquest estiu, dies de pluja, xafogor i molta calor. Però dimecres i dijous hi havia bona previsió, fins i tot al Pirineu! Així que li vaig demanar a l’autor d’aquest blog que em portés a passejar. Aprofitant-se que m’està bé qualsevol cosa, em va proposar fer un 3000 molt emblemàtic: el Vignemale, en comptes de seguir el camí normal que puja per la glacera, ruta que ell ja havia fet, va decidir que podríem provar de pujar pel “Corredor de la Moskowa”. Doncs vale, a mi m’està bé. Segurament no esperava cap altra resposta.
El pla estava bastant clar: dormir al refugi de Bujaruelo, llevar-nos ben d’hora ben d’hora, fer la nostra excursioneta i tornar a sopar i dormir com senyors en un poblet de la vora. I així ho vam fer.
El despertador no va ni sonar que a les 4 i pico ja tenia una manota escarbant la meva cara tal com un talp foradant el terra...¬¬ En fi, era hora de llevar-se (intentant no fer gaire soroll per no despertar a la resta de gent que dormia en aquelles lliteres). Amb el cotxe allà fora, vam agafar les coses que necessitàvem i vam començar a caminar. El primer tram era senzill, tot i representar quasi una tercera part de la distància en km, només havíem de seguir la pista fins al Refugi del Cerbillonar on començaríem a pujar. Tenim molta son (almenys jo) i no sóc gaire conscient de per on camino, però fa bona temperatura, el cel està seré i es poden veure taaantes estrelles!!!, i són taaaan lluents!!! L’aventura comença bé.
El track del gps ens fa deixar la pista, desviant-nos per un corriol que a mi em fa l’efecte que fa voltes, però encara no sóc gaire persona, així que em deixo portar. Arribem de nou a enllaçar amb la pista on un superheroi vestit de negre ens passa com si fos Flash, encara no sé d’on va aparèixer i perquè tenia tanta pressa...
 |
| Comença a clarejar |
En el temps més o menys previst ens plantem al refugi on trobem una tenda plantada i genteta que encara dorm dins, em fan una enveja...! En aquest punt hem de trobar per on començar a pujar, encenem el gps i plofff s’acomiada de nosaltres amb un “Low battery”, doncs res, haurem de trobar el camí amb el mapa i la nostra intuïció XD. Comencem a pujar per on ens sembla, a l’esquerra del riu i cap amunt que fa pujada! Així com un senyal diví veiem com dos nois van pujant, intentem seguir la seva trajectòria (però van molt forts i no aconseguirem mai poder demanar-los pel camí) fins que els perdem. Hi ha fites per tot arreu i per enlloc, així que intentem pujar per on ens sembla, el sol ja ens ha atrapat! Arribem davant d’una paret que sembla inaccessible, revisem el mapa i decidim que no coincideix amb l’orografia que hauria de tenir la paret on s’hauria de trobar Moskowa, així que tornem enrere per anar a buscar un altre coll (en aquest moment jo estic contentíssima i de súper bon humor). Tornem a baixar, pujar, baixar, pujar,... i, després d’un “còmode” ir y venir d’una hora aprox, ens trobem amb un circ que s’assembla al del mapa!!! Iujuuuuu, una espurna de felicitat :), però ojo! el que queda per pujar no és poc, millor dit, és mooooolt... però anem pel bon camí!!
 |
| Deixant el riu Ara mooolt avall !!! |
 |
| Entrada del corredor de Moskowa, amb la seva pedra blanca característica: l'aleta de tauró |
Seguim pujant, el terreny és molt difícil, el terra està molt descompost i està tot ple de pedres que llisquen, a més la pendent és molt gran... no paro de caure i acabo pujant a quatre grapes (amb sort no hi ha cap foto d’aquesta circumstància tant poc digna ;)), el Jordi ho porta molt millor que jo i el veig a lo lluny amb els seus palets com si no passés res. Menys mal que les vistes són impressionants i que arribem al corredor de Moskowa! per fi, pedres “enganxades” on poder-se agafar i fer una mica el mico. Les “grimpades” no presenten gaire complicació, és un bon moment de desconnexió i felicitat. A més, quan arribem a dalt les vistes són molt més maques i impactants.
 |
| Comencem a pujar per la corredor Moskowa |
Seguim amb un tram descompost, però això ja està superat (tot i que no puc evitar pensar en la baixada...) i arribem a un coll que ens mostra la gran glacera del Vignemale, així com el seu pic. Em quedo una estona bocabadada, ja se m’han oblidat les penúries de la pujada!!!
 |
| Arribada espectacular pel coll del Lady Lister on ens trobem amb la glassera d'Ossoue i el Vignemale |
Per arribar al Vignemale, passem per dos 3000 més: la punta Cerbillona (3247m) i el Pic du Clot de la Mount (3283m) (de fet, el coll al que hem arribat ja fa més de 3000 metres d’alçada). Engrescats per l’èxit decidim fer cim crestejant una miqueta, és un moment divertit! JA SOM ADALT!!! Després de saludar un home que em vaig trobar aquest estiu al Posets i al Perdiguero (quina casualitat!), busquem un lloc tranquil per seure, gaudir del paisatge i, per fi, menjar alguna cosa (portava tota la pujada pensant en la meva pinya... mmmm)! Fa un dia impressionant i ens hem guanyat el descans!
 |
| Des del cim del Vignemale |
El Jordi proposa baixar pel recte per fer així un tram de glacera, a mi em sembla perfecte tot i els “problemes” que tinc amb els grampons i el piolet. Caminant per la immensitat de glacera ens trobem amb els “ulls” de la muntanya, forats que un il·lustrat anglès va fer-se perforar... eren altres temps... Tornem a desfer els pics d’abans i a la Cerbillona ens enxampen uns escaladors que, tremendament carregats, havien pujat per l’agulla de la Cerbillona (hi ha gent que està molt forta!) i que baixaran pel mateix lloc que nosaltres, amos de la tenda de campanya que vam veure al refugi del Cerbillonar, i que no tornarem a veure, baixen com feres!!!
 |
| Les coves fetes excavar pel senyor Russel |
De la baixada poca cosa diré, va ser dura, moooolt dura, una pendent diabòlica amb terreny descompost i sense un camí marcat, que em va ensorrar en la misèria (el genoll es queixava d’una forma estranya també). El Jordi, a més d’aguantar la baixada em va haver d’aguantar a mi, que això ja té mèrit! Un cop a la pista ja vaig tornar a ser una persona normal i, encara més, quan ens vam plantar a la terrassa del bar de Bujaruelo amb una gerra de cervesa ben freda cadascú. Molt bon passeig, sí senyor!
