Cavall Bernat o el Burret - Via Normal

Ahir vaig sortir a córrer per la Mola i vaig passar per sota el Burret. Per variar m’aturo i miro amunt, aquest monòlit que encara no l'he pujat mai i potser ja començaria a ser hora! Me’n recordo d’una vella història d’un pastor que li deien Puja-turons, diuen que va ser el primer a pujar-hi, potser empaitant alguna ovella? Si el Puja-turons hi va pujar amb espardenyes, segurament un escalador mediocre amb molta ferralla i moltes ganes també ho hauria de poder fer.

Dit i fet, el comodí de la Jessi em permet que 24 hores després ja estigui plantat als peus de la via normal, una sort que sempre estigui preparada!

Fem la via número 6, la Canal Central segons la web del parc natural

El primer llarg és una grimpadeta per dins la canal, hi ha algun còdol ben lluent de tota la gent que s’hi ha anat refregant durant tots aquests anys. No té molta dificultat i està ben assegurat amb dos espits i també un pont de roca (que fa més bona pinta que els dos espits).

Un temible cap de mort ens vigila

Faig reunió i puja la Jessi, com sempre sense cap problema. El segon llarg és una mica més dret. Pujo ben encaixonat dins la canal, massa encaixonat segurament. Intento sortir una mica enfora, ensenyant la tècnica del “Ramonage” a la Jessi, que se li escapa al riure per sota al nas. Aquesta tècnica no m’acaba d’agradar i ho provo amb “X”, amb un peu a cada banda i en una posició acrobàtica acabo de pujar. Aquest pas més difícil està perfectament assegurat amb dos espits, sort n’hi hagut! M’haig de sentir que ho he resolt amb “poca elegància”.

Una escaladora "elegant"

La reunió del cim és d’aquestes antològiques, amb uns parell de ferregots clavats amb un mosquetó i una anella. Sembla prou segura així que amb un sol rappel d’uns 30 metres tornem a ser a baix.

El cim del Burret no és el mateix que el burret en el cim

Més informació:

Web del parc Natural

Escalada per tontos

El Casco ... o no? (Agost 2015)

El parc natural d’Ordesa i Monte Perdido és un dels nostres patis de joc habituals, segurament que és la part del Pirineu on hem anat més vegades. Tot i així, allò és tant gran i hi ha tantes coses a fer que encara tenim molta feina per endavant!

A finals d’agost decidim ajuntar unes quantes “il·lusions” en una sola excursió. El Tinet vol dormir a la cova de Cauterets, ja que l’any passat es va quedar amb les ganes degut al mal temps que ens va fer. L’Òscar vol pujar a “el Casco” per una ruta que va per una mena de corredor/cova. El Mundi vol ajuntar una bona colla de grans muntanyencs que últimament no coincideixen a les alçades. El Nanju vol portar-nos amb la seva furgoneta nova, on fins i tot hi té una nevereta per portar les cerveses ben fresquetes. A mi en general tot em fa bastanta il·lusió, així que també m’hi apunto.

El viatge transcorre sense gaires incidències, alguns bevent cervesa a les 10 del matí a dins la furgoneta. Arribant a Broto ens dóna la benvinguda la Guardía Civil ... és que són tant macuuus! Es decideix per unanimitat que necessitem alguns queviures per passar la nit a la cova de Cauterets, així que comprem dues ampolles de Samontano que algú haurà de pujar a la gepa.

Arribats a Torla preparem totes les motxilles i traiem els tiquets del bus que ens ha de portar a la “Pradera”. El vi me’l carreguen a mi, dient allò tant bonic que es diu: “Ja ens l’anirem passant, una estona cada un”. Ningú se’n recordarà del vi fins a la nit.

A la Pradera, preparats per començar

Arribem a la Pradera, dinem i fem un cafè. A les 14:15 comencem a pujar cap a les Clavijas de Cotatuero (tot i que el Zorri volia pujar per Carriata). La pujada és força dura i arribats a les Clavijas hem de fer un bon repòs. Aquí veiem que no ens hem entès, ja que alguns han deixat el boudrier a la furgoneta, mentre d’altres sí que l’hem pujat. La solució és bastant salomònica: cadascú s’espavila amb el que té.

Les Clavijas de Cotatuero

Continuem pujant i comencem a gaudir d’un camí nou per nosaltres, amb alguns trossos sobre grans blocs de pedra i d’altres travessant grans planúries cobertes de gespa. Anem pujant amunt intentant endevinar on és la cova ... això no ho sabrem fins que quasi siguem a dins!

El Nanju disfurant de les grimpades

Després de 5 hores d’ascensió finalment arribem a la Gruta de Cauterets, a les 19:15 hores de la tarda!

Vistes privilegiades de la Brecha

Allà veiem que no som els únics habitants. Tindrem rat-penats, corbs i altres ocellots que ens acompanyaran tota la nit. Veiem que hi ha una petita tanca per no deixar entrar a l’interior, però algú altre ja s’ha preocupat de fer uns bons graons per poder-la saltar sense problemes. L’interior és sorprenent, amb molt de gel en ple mes d’agost.

Interior de la Gruta. Millor no entrar gaire endins que hi ha uns bons forats de gel!

Certament no és el millor lloc on dormir, ja que tot està ple de rocs i hi fa força fred. Tot i així hi ha alguns bivacs preparats per altres inconscients, així que cadascú es busca una mica la vida per poder-hi passar la nit.

El Taillon, el Dedo i la Brecha

Acabem de sopar i vaig a “l’habitació” a posar-me el pijama. La nit és esplèndida, amb el cel totalment destapat i amb una gran lluna plena. Començo a sentir que algú proposa de pujar al Casco ara mateix ... per què esperar fins demà? Algú altre posa seny i diu que no, ja que no hi hem pujat mai no coneixem el camí. Algú ens fa llums des de la Brecha, li contestem fent ràfegues de tots colors.

Una estona després torna a sortir el tema, ja ens hem acabat tot el vi i la conversa flueix. En lloc de pujar a el Casco podríem pujar al Taillón. Sembla ser que tots hi estem d’acord, així que m’haig de tornar a anar a posar la roba altre cop!

Són les 22:00 hores i ja tornem a estar a punt de marxa. Entre rialles marxem de la cova en direcció a la Brecha. No sabem gaire per on anem, tot i així no hem ni d’encendre els frontals per què la lluna ens il·lumina. Anem caminant per entremig de grans blocs de pedra, fent molta fresa i amb molta tonteria! Sense saber gaire com, ens trobem al paso de los Sarrios, que passem entre rialles (és el que té no veure els metres de caiguda lliure que hi ha a sota). Intuïm l’inici de la ruta que volíem fer per pujar a “el Casco”, però com que no n’estem segurs continuem endavant.

El Paso de los Sarrios

La nit continua clara i càlida, arribem a la Brecha de Rolando, un gran forat obert al mig de la muralla de roca pel mateix nebot de Carlemany. El Zorri ens il·lustra amb una història de batalles i llegendes mentre brandeix els seus pals com si portés la mateixa espasa Durandal.

Continuem vorejant la gran muralla rocosa, despertant tota la gent que intenta dormir en els diferents bivacs que anem trobant. Comencem a estar cansats, no hem reposat quasi gens i les forces comencen a fallar, semblava que el Taillón era allà mateix! Ja portem moltes hores a sobre des de que hem sortit de casa.

Finalment, a les 12 de la nit coronem el Taillón, de 3146 metres!

Intentem fer un vídeo per felicitar un amic que fa 40 anys. No ens en sortim. Tornem endarrere, ara ja sense tanta alegria, desfem tot el camí cap a la gruta de Cauterets. Finalment, a les 2 de la nit arribem altre cop a “casa”. Estem rebentats així que dormim com troncs.

L’endemà ja no hi ha ganes per pujar a “el Casco”. Ens llevem tard, esmorzem una mica i baixem com coets cap a la Pradera!

Deixem "el Casco" endarrere

Arribant al "pluviómetro"

Tornada per les Clavijas de Cotatuero

La cara del mico - Escalada Virtual (octubre 2015)

Aquest diumenge vem anar a Montserrat a descobrir una nova pedra: la cara de mico.

Quedo amb el Mundi i el Zorri per anar a fer el cafè i poc després recollim la Jessi a Monistrol de Montserrat. Sembla ser que serem una bona colla!

Ressenya del col·leccionista de vies

Enfilem cap al monestir i agafem el primer cremallera cap a Sant Joan, avui tampoc tenim moltes ganes de caminar. Ens dirigim als Gorros i després de passar-los, abans d’arribar al mirador, agafem un corriol que baixa cap al Sentinella. En arribar al Sentinella agafem un corriol a l’esquerre que ens porta a peu de via. L’espessa vegetació no ens deixa veure en cap moment on som, així que ens sorprenem molt d’haver-ho trobat tant ràpid !

Farem una cordada familiar. Jo faré els dos primers llargs i llavors ja veurem ... Darrer la Jessi i el Mundi. El Zorri anirà l’últim, anar fent fotos i gandulejant.

El primer llarg té una entrada fineta, amb alguns passos que t’has d’anar mirant i buscant el camí correcte amb tranquil·litat. La renglera d’assegurances que hi ha dóna molta tranquil·litat, així que el supero amb més o menys elegància.

Primer llarg

El segon llarg no té gaire més història, ja que és bastant tombat. Tot i així aquí les assegurances estan una mica més distanciades. L’arribada a la segona reunió és una mica estranya, amb un franqueig i arribada a un replà terrós. Aquí fem un canvi de cordes, que el Mundi també ha de tirar! Comencem a fer-nos un embolic: que si la groga per sobre, la blava pel mig i la rosa per sota ... La Jessi s’ho mira ben asseguda en un graó mentre el Zorri, encara a la primera reunió, para l’orella pensant que no ens en sortirem.

La primera reunió amb el Mundi i la Jessi

El tercer llarg comença molt dret, segurament la tirada més maca de la via. El Zorri disfruta molt en aquest llarg, anant-s’ho mirant ara per aquí i ara per allà.

Inici del 3r llarg, bastant dret!

La sortida de la 3a reunió és lletja a més no poder, on tot està a punt de caure’t al cap. El Mundi fa la tirada sense més problemes. La meva sortida de reunió ja no comença amb bon peu, hi ha patates de quilo que es mouen només tocar-les, així que em vaig atabalant. Passo pel costat de l’arbre on hi ha una corda fixe lligada i el toco suaument ... es belluga per tot arreu! Acabo de pujar i ara toca incorporar-se a l’esperó de la dreta. Aquí la cosa canvia, la roca és excel·lent i hi ha unes molt bones preses. Veig que la sortida al cim de l’agulla el Mundi l’ha fet per la dreta d’on va la via (saltant-se el pas que ens marquen com artificial), l’explicació és que "m’ha agradat més per allà", doncs res, hem acabat per "allà" !!!

Sortida podrida de l'últim llarg i el cim del cara de mico amb dos simis

Tornem cap al monestir, però abans gaudim d’una fantàstica caiguda del Mundi, que es desploma lentament com si els peus se li haguessin desfet. Ens ha agradat molt! (i la via també bastant, excepte l'últim llarg)

Més informació:

El col·leccionista de vies

La panxa trepadora

Blog de l'aperturista de la via (Guillem Arias)

Vignemale pel corredor Moskowa (agost 2015)

Crònica feta per: Jessi

Ja portava 3 dies sencers per Martorell després de la ruta muntanyenca d’aquest estiu, dies de pluja, xafogor i molta calor. Però dimecres i dijous hi havia bona previsió, fins i tot al Pirineu! Així que li vaig demanar a l’autor d’aquest blog que em portés a passejar. Aprofitant-se que m’està bé qualsevol cosa, em va proposar fer un 3000 molt emblemàtic: el Vignemale, en comptes de seguir el camí normal que puja per la glacera, ruta que ell ja havia fet, va decidir que podríem provar de pujar pel “Corredor de la Moskowa”. Doncs vale, a mi m’està bé. Segurament no esperava cap altra resposta.

El pla estava bastant clar: dormir al refugi de Bujaruelo, llevar-nos ben d’hora ben d’hora, fer la nostra excursioneta i tornar a sopar i dormir com senyors en un poblet de la vora. I així ho vam fer.

El despertador no va ni sonar que a les 4 i pico ja tenia una manota escarbant la meva cara tal com un talp foradant el terra...¬¬ En fi, era hora de llevar-se (intentant no fer gaire soroll per no despertar a la resta de gent que dormia en aquelles lliteres). Amb el cotxe allà fora, vam agafar les coses que necessitàvem i vam començar a caminar. El primer tram era senzill, tot i representar quasi una tercera part de la distància en km, només havíem de seguir la pista fins al Refugi del Cerbillonar on començaríem a pujar. Tenim molta son (almenys jo) i no sóc gaire conscient de per on camino, però fa bona temperatura, el cel està seré i es poden veure taaantes estrelles!!!, i són taaaan lluents!!! L’aventura comença bé. 

El track del gps ens fa deixar la pista, desviant-nos per un corriol que a mi em fa l’efecte que fa voltes, però encara no sóc gaire persona, així que em deixo portar. Arribem de nou a enllaçar amb la pista on un superheroi vestit de negre ens passa com si fos Flash, encara no sé d’on va aparèixer i perquè tenia tanta pressa...

Comença a clarejar

En el temps més o menys previst ens plantem al refugi on trobem una tenda plantada i genteta que encara dorm dins, em fan una enveja...! En aquest punt hem de trobar per on començar a pujar, encenem el gps i plofff s’acomiada de nosaltres amb un “Low battery”, doncs res, haurem de trobar el camí amb el mapa i la nostra intuïció XD. Comencem a pujar per on ens sembla, a l’esquerra del riu i cap amunt que fa pujada! Així com un senyal diví veiem com dos nois van pujant, intentem seguir la seva trajectòria (però van molt forts i no aconseguirem mai poder demanar-los pel camí) fins que els perdem. Hi ha fites per tot arreu i per enlloc, així que intentem pujar per on ens sembla, el sol ja ens ha atrapat! Arribem davant d’una paret que sembla inaccessible, revisem el mapa i decidim que no coincideix amb l’orografia que hauria de tenir la paret on s’hauria de trobar Moskowa, així que tornem enrere per anar a buscar un altre coll (en aquest moment jo estic contentíssima i de súper bon humor). Tornem a baixar, pujar, baixar, pujar,... i, després d’un “còmode” ir y venir d’una hora aprox, ens trobem amb un circ que s’assembla al del mapa!!! Iujuuuuu, una espurna de felicitat :), però ojo! el que queda per pujar no és poc, millor dit, és mooooolt... però anem pel bon camí!!

Deixant el riu Ara mooolt avall !!!

Entrada del corredor de Moskowa, amb la seva pedra blanca característica: l'aleta de tauró

Seguim pujant, el terreny és molt difícil, el terra està molt descompost i està tot ple de pedres que llisquen, a més la pendent és molt gran... no paro de caure i acabo pujant a quatre grapes (amb sort no hi ha cap foto d’aquesta circumstància tant poc digna ;)), el Jordi ho porta molt millor que jo i el veig a lo lluny amb els seus palets com si no passés res. Menys mal que les vistes són impressionants i que arribem al corredor de Moskowa! per fi, pedres “enganxades” on poder-se agafar i fer una mica el mico. Les “grimpades” no presenten gaire complicació, és un bon moment de desconnexió i felicitat. A més, quan arribem a dalt les vistes són molt més maques i impactants.

Comencem a pujar per la corredor Moskowa

Seguim amb un tram descompost, però això ja està superat (tot i que no puc evitar pensar en la baixada...) i arribem a un coll que ens mostra la gran glacera del Vignemale, així com el seu pic. Em quedo una estona bocabadada, ja se m’han oblidat les penúries de la pujada!!!

Arribada espectacular pel coll del Lady Lister on ens trobem amb la glassera d'Ossoue i el Vignemale

Per arribar al Vignemale, passem per dos 3000 més: la punta Cerbillona (3247m) i el Pic du Clot de la Mount (3283m) (de fet, el coll al que hem arribat ja fa més de 3000 metres d’alçada). Engrescats per l’èxit decidim fer cim crestejant una miqueta, és un moment divertit! JA SOM ADALT!!! Després de saludar un home que em vaig trobar aquest estiu al Posets i al Perdiguero (quina casualitat!), busquem un lloc tranquil per seure, gaudir del paisatge i, per fi, menjar alguna cosa (portava tota la pujada pensant en la meva pinya... mmmm)! Fa un dia impressionant i ens hem guanyat el descans!

Des del cim del Vignemale

El Jordi proposa baixar pel recte per fer així un tram de glacera, a mi em sembla perfecte tot i els “problemes” que tinc amb els grampons i el piolet. Caminant per la immensitat de glacera ens trobem amb els “ulls” de la muntanya, forats que un il·lustrat anglès va fer-se perforar... eren altres temps... Tornem a desfer els pics d’abans i a la Cerbillona ens enxampen uns escaladors que, tremendament carregats, havien pujat per l’agulla de la Cerbillona (hi ha gent que està molt forta!) i que baixaran pel mateix lloc que nosaltres, amos de la tenda de campanya que vam veure al refugi del Cerbillonar, i que no tornarem a veure, baixen com feres!!!

Les coves fetes excavar pel senyor Russel

De la baixada poca cosa diré, va ser dura, moooolt dura, una pendent diabòlica amb terreny descompost i sense un camí marcat, que em va ensorrar en la misèria (el genoll es queixava d’una forma estranya també). El Jordi, a més d’aguantar la baixada em va haver d’aguantar a mi, que això ja té mèrit! Un cop a la pista ja vaig tornar a ser una persona normal i, encara més, quan ens vam plantar a la terrassa del bar de Bujaruelo amb una gerra de cervesa ben freda cadascú. Molt bon passeig, sí senyor! 

Gorro Frigi - Via Stromberg

El dimecres feia molta calor, així que amb el Mundi vem decidir pujar altre cop a Gorros, on ens havia de tocar una mica l'aire. Tot i així, al arribar a Montserrat veiem que hi ha una espessa boira i des de baix el monestir sembla que la roca estigui molla i tot! 

Pujant amb el cremallera cap a Sant Joan vem decidir la via que faríem: la Stromberg al Gorro Frigi. Aquí tenim la ressenya original i la nova versió de l'Escalatroncs. Sembla que amb el temps alguns passos s'han tornat més difícils!

Ressenya original i ressenya de https://escalatroncs.wordpress.com

Arribem al Gorro i ens enfilem per la canal que hi ha just després. Com sempre ens passem la via de llarg i ens enfilem més del compte ... Tornem endarrere i localitzem els parabolts grocs amagats darrere un arbre.

El Mundi m'obliga a fer el primer llarg. Em miro la ressenya i ja veig que m'he embolicat, doncs em tocaran tots els llargs amb "ambient" !

Començo a enfilar-me i descobreixo que la roca està molt molla. Li dic al Mundi i em diu que no exageri, que tiri amunt! Remugant entre dents començo a pujar, encintant el primer parabolt, un buril i un segon parabolt, en lleuger franqueig. Sort que aquestes assegurances estan a tocar, tot rellisca i no em sento segur. A partir d'aquí la roca ja està més seca, només una mica humida i queda tirar tot recte amunt. Tot i que hi ha moltes assegurances trobo un pas entremig que em fa patir bastant, sigui pels peus que rellisquen o perquè en sé poc. Arribo justet a la reunió i el Mundi comença a pujar. Sento que s'exclama de que la roca està molla ...

Fent l'aleta des de la primera reunió

El següent llarg és pel Mundi, que no pateix ni un moment.

El Mundi tirant tant relaxat que pot anar fent fotos pel camí

Em toca el tercer, que començo prou bé però arribat al V+ la cosa apreta. Una tibadeta en A0 quan no em veu ningú m'ajuda a superar-ho.

A punt d'arribar al sostret del V+ que superaré amb un elegant A0

La boira a punt d'engulir-nos

El quart llarg també va pel Mundi ... quina cara més dura que té! Un llarg de quart (3r als anys 80) per disfrutar entre grans preses.

El cinquè llarg se'ns entravessa una mica. És una bona panxeta amb preses grans però de mal agafar. També el supero en A0, no fos cas que em pugéssim els fums!

El cim del Gorro Frigi

En resum una molt bona via, tot i que amb moltes assegurances en algun tram s'ha d'escalar. Això sí, els passos més complicats els podem superar en artificial, com a bons escaladors mediocres que som!

La baixada la fem amb un parell de ràppels. Tot seguit toca córrer, com sempre fem tard!

Més informació:

Blog de Guillem Arias (Que va obrir la via)
Escalatroncs

Carros de Foc versió reduïda

Com totes les bones aventures, aquesta també va començar al bar. Bo i sopant amb el grup d'entrenament de "running" se'm va escalfar el morro i vaig dir que volia fer els Carros de Foc en dos dies, sense córrer però sense encantar-me. No m'ho esperava però el Xavi s'hi va afegir a l'acte i com no, la Jessi també.

Sense gaires preparatius, una setmana després enfilàvem cap a Espot. El punt de sortida seria el pàrking de sota l'estany de St. Maurici, dormiríem a la Restanca i el dia següent ja havia d'estar acabat. Aquesta era la teoria.

Dilluns 3 d'agost

Ens llevem a les 5:30. Jo he dormit al costat del cotxe amb l'esterilla i el sac de dormir. Com que vinc d'uns dies de Festa Major he dormit com un tronc. La Jessi i el Xavi han dormit a dins el cotxe perquè tenien por de les feres ferotges que hi ha pel món. A les 5.50 ja estem a punt i amb els frontals il·luminant el camí pugem cap a l'estany de St. Maurici. En menys d'una hora ja som al capdamunt, preparats per començar els Carros de Foc.

Començant a despuntar el dia a l'Estany de Sant Maurici

Refugi Ernest Mallafré - Amitges (1 hora 30 minuts)

Quasi tot per pista forestal, tot i així la cosa puja! A mida que anem pujant tenim bones vistes dels Encantats i després l'espectacular imatge de les Agulles d'Amitges. Aquí ja veig que aquests dos van per feina, no em deixen ni temps de fer fotos ...

Deixant endarrere els Encantats

Les impresionants Agulles d'Amitges

Amitges - Saboredo (2 hores)

En aquesta etapa haurem de superar el Port de Ratera, ens espera una bona pujada d'uns 300 metres de desnivell. Estem força frescos i el sol encara no apreta. Superem aquesta etapa en menys temps del previst i comencem a ser optimistes.

El Xavi i la Jessi

Saboredo - Colomers (1 hora i 15 minuts)

Aquí ja comencem a veure quina serà la tònica de les jornades. Els Carros de Foc consisteixen en sortir d'un refugi amb tendència a pujar i pujar fins a superar un coll, un cop allà toca baixar i baixar fins a arribar al següent refugi !

Arribem a Colomers i veiem que anem molt bé de temps, però tenim reservat el refugi de la Restanca, que era l'únic que estava lliure quan vem fer la reserva. Avui podríem arribar perfectament fins a Ventosa i Calvell i demà no tindríem una etapa tant llarga. La Jessi agafa el mòbil i truca al refugi. No sabem com s'ho fa però aconsegueix que ens hi deixin anar, això sí, dormint al terra. Abans hem d'anar fins la Restanca, però aquest refugi queda una mica allunyat i hem de repetir el mateix camí d'anada i de tornada el mateix dia ... Decidim saltar-lo ! Total no hem de segellar cap papereta ja que anem a la nostra, no ens costa gaire tirar pel dret!

Algú ha fet de les seves i s'ha carregat el pont

Colomers - Ventosa i Calvell (2 hores)

El paisatge continua sent espectacular. Amb molts llacs i bons desnivells. Arribant al refugi ja veiem els Besiberris, són les 16:30 de la tarda i tenim temps de fer una bona remullada al riu. Passem el que queda de tarda jugant al parxís.

Després d'un bon sopar ens hem d'esperar a que tothom vagi a dormir per tal de que ens habilitin el menjador. En un moment els guardes apilen taules i bancs en un racó i ens posen uns matalassos a terra. Són una mica més de les 10 i tardo uns 30 segons en quedar adormit.

Arribats al Ventosa i Calvell

Dimarts 4 d'agost

El primer torn d'esmorzars és a les 6:30. Jo em desperto a les 5:30, ja que algun despistat s'ha posat el despertador a aquesta hora. Em desperto renegant i m'adono que el rellotge que pita és el meu... A les 6:00 ja engeguen els llums, tinc el temps just d'aixecar-me i ja m'han tret el matalàs i la manta. En un tres i no res la nostra habitació torna a ser un menjador.

Ventosa i Calvell - Estany Llong (4 hores i 45 minuts)

Sortim del refugi que ja són més de les 7. Si volem acabar tota la volta és massa tard, però si volíem esmorzar no podíem sortir gaire abans. Ens espera la jornada més dura de Carros de Foc, amb la pujada al Contraix!

La pujada al coll del Contraix és molt espectacular. A la major part de la pujada no hi ha camí, només grans blocs de pedra per on anem saltant d'un a l'altre. La Jessi i el Xavi van com cabres i em costa de seguir-los! Per si no n'hi ha prou comença a ploure i les roques comencen a relliscar. Passem per davant d'un grup de francesos que s'han amagat a sota uns grans blocs. Ens miren com si estiguéssim bojos, però no plou gaire i continuem amunt! L'últim tram és molt dret, fent un pas endavant i dos endarrere arribem al Collet.

La baixada encara és més dura, ens esperen 800 o 900 metres de desnivell negatiu. Per si no n'hi ha prou, al arribar a l'estany de Contraix ens despistem una mica i perdem el camí. Estem una estona penjats per un gran penya-segat buscant un lloc per on baixar, però finalment posem seny. Tot i que la Jessi no vol tornar mai endarrere l'arrosseguem cap a l'última fita i trobem el bon camí, just a l'altre banda d'on pensàvem que era.

Els Besiberris i l'Estany Negre

El pedregar del Contraix

Estany Llong - Colomina (3 hores i 45 minuts)

Després de la dura etapa anterior estic bastant cansat. Ens queden encara moltes hores per endavant si volem arribar fins a l'estany de Sant Maurici, així que intento temptejar el terreny. El Xavi està bastant convençut de que podem acabar i la Jessi no vol sentir ni parlar d'allargar la nostra estada a Aiguestortes un dia més ... Sembla ser que estic amb dos folls.

Aquesta etapa és la més llarga en quan a quilòmetres, però tota l'estona podem caminar bastant ràpid. Per fi hi ha un camí i no un munt de rocs! Avancem molt ràpid. La Jessi va a davant i el Xavi i jo anem treient un pam de llengüa. Ha decidit que acabarem avui i marca un ritme infernal que aviat desistim seguir, ja pararà un dia o altre!

Arribem destrossats a la Colomina. El ritme ha sigut altíssim i hem rebaixat en més d'una hora les previsions de temps. Tot i així són les quatre de la tarda i encara ens queden dos refugis. Anant molt bé arribarem de nit al cotxe i el temps torna a amenaçar pluja. Estudiem el mapa i veiem que podem anar directament al Refugi Mallafré, agafant un camí que puja fins al Coll de Peguera. La guarda del refugi ens explica com és aquest camí i no hi ha cap dubte, ens saltarem el Refugi Josep Maria Blanc!

El Refugi de l'Estany Llong

Colomina - Mallafré (3 hores i 45 minuts)

Seguim el camí fins al pas de l'ós, just després d'unes escales dretes com una mala cosa. Deixem el camí que ens portaria al Josep Maria Blanc i enfilem cap al coll de Peguera. De seguida ens alegrem d'haver triat aquesta opció, el camí és realment bonic i ben aviat arribem al collet. Hi ha uns núvols negres que prometen deixar-nos xops.

Un cop al coll la baixada és divertida. Primer amb una part de tartera força dreta, on podem anar molt ràpid i després amb un gran camp de blocs on tornem a anar saltant com cabretes. Tota aquesta baixada està plena de fites i és difícil perdre's.

Després de més de 12 hores camianat arribem a l'estany de Sant Maurici. Ens queda la baixada fins al cotxe, que farem arrossegant-nos, però encara disfrutant d'aquesta gran excursió.

El Refugi de la Colomina

La gran tartera del Coll de Peguera

Magdalena Inferior - Via Àpia

Tot i estar en plena onada de calor, avui el Mundi feia 40 anyets i havíem decidit que tocava anar a escalar. Com sempre hem quedat tard i a més a més tampoc hem tingut cap mena de pressa per fer el cafè!

Pugem fins al Monestir i des d'allà agafem el funicular de Sant Joan, ja són quasi les 10 del matí quan arribem a dalt i la calor ja comença a ser asfixiant. Encara no hem acabat de decidir la via que farem, així que primer fem una passejada pels peus de via de tota la Magdalena Inferior: està clar que a aquesta hora no hi ha ni una via a l'ombra! Finalment farem la via Àpia, que és una via entretinguda i ràpida de fer, així el sofregit no serà molt gran.

Ressenya extreta de: https://escalatroncs.wordpress.com 
i la xapa que ens marca el començament de la via

La via comença al capdamunt de les escales de Jacob, anirem seguint els parabolts pintats de color verd. Com a referència, tenim una xapa verda a peu de camí que ens indica l'inici de la via.

El primer llarg comença suau, sembla que la primera assegurança quedi una mica amunt però amb molta calma el Mundi hi arriba amb molta serenitat (avui el deixarem fer de primer en tots els llargs). Superar la primera panxeta que tobem és el pas més complicat de la via, tot i que si busquem una mica trobarem unes bones preses que ens faran superar el pas amb una bona tibada.

Començant la via sense deixar temps ni a assegurar-lo, per variar ...

A la primera reunió ja comencem a fregir-nos com llengardaixos, tot i que el Mundi diu que passa un airet molt bo. Fem unes quantes fotos, bebem un bon glop d'aigua i ens hi tornem a posar. Segurament la sortida de la reunió és el moment més complicat d'aquest segon llarg, curt i assequible per qualsevol bon escalador mediocre.

Iniciant el segon llarg

La segona reunió ja és més còmode, això ja quasi ho tenim. Les pedres comencen a cremar, és com si estiguéssim escalant al Marroc.

A la segona reunió, esperant el Zorri que no acaba mai

El tercer llarg és realment molt bonic. Aquí les pedres ja són d'un tamany estratosfèric i ens anem movent suaument entre un camp de patates, triant la que s'adapta millor a les nostres manetes.

El fotògraf fotografiat !

Tercera tirada amb preses per triar i remenar

Les espelmes que es van encendre soles, també estàvem a 40 graus!

Dubtem de si agafar el cremallera per baixar al monestir. Cagadubtes! Anem al cremallera i veiem que ens hem d'esperar 10 minuts. Ansiosos! Pensem que amb 10 minuts ja serem a mig camí, així que comencem a baixar cap al pla de Santa Anna. El senyor dels 40 anys es va esverant i acabem baixant com cabres i xops com llimacs de tant suar. Quines presses!!!